“Paraules, paraules, paraules...”

Diuen que els escolàstics medievals, autors de voluminosos tractats sobre filosofia i teologia, arribaren a discutir llargament sobre coses com ara el sexe dels àngels. I sempre es posa aquest fet com a exemple de la possibilitat de perdre's en disquisicions verbalistes quan un s'allunya massa de les realitats quotidianes.

Segurament que això no és una particularitat exclusiva dels escolàstics, i ni tan sols dels filòsofs. La capacitat de fer volar coloms és un do universal que tots posseïm en un grau o en un altre, i que quasi sempre utilitzem quan no sabem, o no podem, aplicar-nos als fets concrets.

Aquí ens trobem ara immersos en un període particularment “escolàstic”. Heus ací que després de passar-nos quasi mig segle lamentant-nos de la pèrdua (una altra vegada) de les més elementals llibertats com a poble, al moment en què sembla que arriben a les nostres mans unes engrunes de poder, de possibilitats de recuperar allò que, tan satisfets, en dèiem “la nostra identitat”, ens dividim en enutjoses discussions sobre tota mena de qüestions abstractes i creem un clima de perplexitats i dubtes.

Cada vegada tenim menys clar com es menja això que som una nació. I si potser no comencem a posar-nos una mica pesats en el tema de la nostra llengua. I si tenim prou en compte que catalans són “els qui viuen i treballen a Catalunya”, i a més a més, “volen ser-ho”... o voldrien ser-ho si no fossin “acatalans”. I què dimoni és la “societat civil” i, és clar, la societat civil “catalana”, i què se'n pot esperar en les actuals circumstàncies. I si hem de ser més o menys “catalanistes”, no fos cas que ens tornéssim “separatistes”. I si hi ha una “nació espanyola”, ¡o bé són ells que s'ho creuen...!

No es pot negar que aquí hi ha tot un seguit de temes per mantenir llargs, llarguíssims debats. Tal com jo ho veig, la cosa pot no acabar-se mai més.

Tan cofois que tots començàrem a dir que érem una nació, i ara ens adonem que això suposa que ens poden titllar de “nacionalistes”, en el pitjor sentit de la paraula. ¡A nosaltres, que sempre ens havíem tingut per tan oberts, internacionalistes i “moderns”!

Hi ha algunes generacions de catalans literalment analfabets pel que fa a la seva pròpia llengua materna, que mai no pogueren veure escrita ni aprengueren a l'escola. Com a conseqüència, els mitjans culturals en català són migrats, quasi moribunds. És a dir, estem sotmesos a un procés de desculturització tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu. Però, al mateix temps, sentim a dir que si ens passegem per Sant Adrià, veurem que els immigrats són discriminats.

Us diré un secret: els immigrats són discriminats no perquè són immigrats, que això és el que en diríem una conseqüència, sinó perquè són pobres, que això n'és la causa. Allò que veritablement discrimina és la misèria. I culturalment —que és allò de què sembla que es parla— el que s'ha anomenat la “proletarització”. El proletari és un ser “suburbialitzat”, fins i tot des del punt de vista cultural. Tan discriminats són a Vallecas com a Santa Coloma. Això és un fet universal, i per cert ben trist, sobre el qual s'ha escrit molt i precisament pels qui més es preocupen per la dignitat d'aquests obrers que han estat desarrelats. És una característica d'aquest món que ha sorgit de la industrialització i de la massificació modernes. Ara, el que menys es pot dir de la tendència a barrejar aquí això amb els nostres problemes d'identitat i de llibertat és que és una lleugeresa, i, si es feia conscientment amb propòsits interessats (que, d'altra banda, no solucionen res a l'immigrat), que és indecent.

El que sembla que hauríem de fer, si creiem en la llibertat, en l'eficàcia de les decisions preses prop d'on es necessiten (i en nosaltres mateixos), és lluitar per tenir més poder aquí i, des de la dreta o des de l'esquerra, poder prendre decisions pròpies. Sobre agricultura, sobre investigació, sobre ordenament territorial, sobre la disposició dels fons públics locals o nacionals, sobre ensenyament, sobre transport, sobre aigües, i ports, i trens...

Diuen que això que vivim ara ja no és una crisi, sinó el començament d'una nova era en què tot canviarà i que, d'altra banda, ja ens l'havien predit a bastament. L'afer de l'energia no fou més que un dels detonants possibles, com podia haver-ho estat el de l'alimentació, que està pendent. Noves tecnologies, mentrestant, comencen tot just a desplegar-se. Més que mai seran necessàries agilitat i fortalesa.

En aquestes circumstàncies, no hauríem d'admetre que se'ns continuïn retallant les nostres capacitats de decisió.

Això no obstant, els acords del nostre Parlament s'han impugnat repetidament. I tot i que mai no fórem gaire agosarats, ens anem tornant encara més tímids. Ens “autocensurem”, la qual cosa és molt greu. I no parlem ja dels afers petits i quotidians, de les decisions del nostre “govern”, de les punyetes de la televisió autonòmica, de les etiquetes incomprensibles... de la munió inacabable d'incidents que anem oblidant, i ja fa escudella parlar-ne.

El que passa és que els de Madrid (“els qui viuen, i treballen, i volen ser de Madrid”), no tindran mai cap pudor de suscitar-los de nou. Com sempre, justificaran amb grans ideals —nacionals o socials— la seva gasiveria i el seu ordenancisme. No podem tenir gaire sentit del ridícul ni de la mesura, perquè els buròcrates no en tenen mai.

Hi ha molta feina a fer i moltes coses concretes i immediates de les quals cal parlar.

No ens plantegem el possible bilingüisme de l'any 2000, quan en la majoria absoluta de les expressions escrites que tenen lloc en aquest país es practica un monolingüisme diglòssic.

No parlem de federalisme per oblidar l'actual misèria autonòmica, quan no hi ha a la vista ningú que es vulgui “federar” amb nosaltres (que jo sàpiga, ni els castellans ni els bascs, per posar dos exemples ben diferents, parlen seriosament d'això).

A la que badem, si continuem amb aquests debats sobre catalanisme i catalanismes, ens trobarem discutint de metafísica (ja estem emprant mots tan bonics com aquell de l'“essencialisme”), mentre les coses reals (entre les quals hem de comptar segurament els polítics), aniran fent la seva.

Cadascú té dret a posar el llistó de les nostres llibertats com a poble històric a l'alçada que cregui convenient. Pot dir clarament si creu que ja n'hi ha prou, o massa, o massa poc. Pot explicar el que ell faria per la cultura, per l'economia o per la societat.

Però, si us plau, deixem-nos de teoritzacions abstractes, de futuribles imprecisos, de conceptes potser carregats d'intencions, però, de veritat, ben poc clars.

Tot se'ns en va en paraules que, si s'escriuen en català, quasi ningú no llegeix.

Com aquest article, modesta contribució a la causa comuna.

Lluís Jordà