Qüestions de tarannà

Cadascú és com és. I d'això se'n diu el tarannà.

Els pobles, com a tals, també tenen el seu tarannà. Per aquesta raó és tan fàcil fer acudits sobre jueus, anglesos, italians, alemanys o gitanos. En canvi, és difícil concretar els trets d'aquestes maneres de ser. Cada vegada que s'intenta, es cau en la simplificació o justament en la caricatura.

Dels catalans, se'n diu que tenim seny. I de seguida s'hi afegeix allò de la rauxa. Tot plegat, però, és una mica tòpic i, sobretot, relatiu. Depèn, per exemple, de qui ho diu. A mi m'impressionaria molt que els japonesos afirmessin que els catalans som disciplinats i treballadors, o que els anglesos diguessin que tenim molt de sentit comú. Si ho diuen d'altres, em fa molt menys efecte.

El ministre Lluch, en anar a ocupar el càrrec, va declarar al programa català de televisió que creia interessant de portar a Madrid el nostre tarannà (i féu especial esment d'aquest mot). Els convergents no han parat tampoc de manifestar el seu bon desig d'introduir a l'Estat la nostra manera de governar i de fer les coses.

Es fa difícil saber si entre els uns i els altres introduirem a Madrid la nostra manera de fer les coses. El que és segur és que aquí les continuem fent cada vegada més a la manera del centre i, això és pitjor, segons un criteri centralista. No és només que es facin d'una manera o d'una altra. És que ens continuen aplicant el seu tarannà unificador.

Abans teníem l'esperança d'un estatut d'autonomia per a nosaltres. Però ara, amb el centpeus de “l'Estat de les autonomies”, tenen l'excusa d'evitar que a l'Estat espanyol es facin les coses de disset maneres diferents. La reglamentació a la menuda és inevitable.

Podrem fer quelcom, i haurem d'aprofitar-ho. Però, en general, seran ben poques les qüestions en què ens sentirem veritablement “autònoms”. Hem convertit el que era un gran tema polític en un seguit de temes administratius sectorials. I així, com a contrapartida per l'adopció d'algun petit suggeriment nostre, renunciem a la capacitat d'iniciatives individuals i comunitàries (que tanta importància han tingut sempre a Catalunya). Un modest bescanvi d'esmenes ens porta a acceptar el principi d'unificació.

Pels qui creiem que uniformisme equival a empobriment és clar que això és molt greu, extraordinàriament seriós.

Estem dins d'un Estat que fa plans d'estudis unificats i obligatoris per a tot el país (¡i després els canvia cada tres anys!). Que acostuma a patir una estranya superstició en relació amb el poder màgic de les paraules per sobre dels fets. Que té una fe ingènua i il·limitada en les reglamentacions detallistes i en els controls minuciosos.

No pensem ara que el racionalisme estatificador és només cosa dels socialistes espanyols (“jacobinisme”, se n'ha dit). Aquella gent de la UCD, amb ànima de funcionaris, tenien la mateixa mentalitat i, abans que ells, tots els reis, dictadors i funcionaris anteriors, fins a perdre'ns en la història.

La veritat és que, a cada bugada, hi perdem un llençolet. Hauríem de reflexionar sobre el nostre tarannà, que és exactament la nostra manera de fer les coses. Que un poble que perd el seu tarannà es desnaturalitza, deixa de ser ell mateix, és a dir, deixa de ser cap cosa.

Pensem que, de la mateixa manera que hem fet, tots d'acord, una llei de normalització de la llengua, s'hauria de poder fer quelcom semblant a una “llei de normalització del tarannà”, de la manera de ser, dels trets del suposat caràcter propi.

És clar que una cosa així deu ser difícil. El tarannà no pot defensar-se ni menys encara concretar-se en unes normes. No pot haver-hi un Fabra del tarannà.

I, amb tot, és ben cert que ambdues coses —llengua i manera de ser— estan íntimament unides, fins al punt de determinar-se mútuament. Tots els lingüistes hi estan d'acord. “Cada llengua correspon a una organització particular de les dades de l'experiència”, diu Martinet. És una manera distinta de veure el món. L'expressió d'un sentiment propi diferent. Per això totes les llengües tenen una mica, i molt, d'intraduïbles.

Tant és així que podem afirmar que si el català s'ha mantingut com a llengua, malgrat totes les coaccions directes i les pressions ambientals, això es deu precisament a la vigència d'una manera de ser, viva per damunt d'aquelles vicissituds històriques. De la mateixa manera que els pobles que van abandonant la seva llengua és que van adoptat, per a bé o per a mal, una altra cultura, en el fons, una altra personalitat. Els exemples són infinits: del suec, que diuen que està passant a poc a poc a l'anglès, al “valencià” (perdoneu), que està (o estava) passant al castellà. De les persones individuals concretes a comunitats —o classes socials— senceres, que a poc a poc dimiteixen de la seva llengua, podríem trobar multitud de situacions diferents, força interessants per practicar una anàlisi sociològica.

Quan convencionalment es lliga l'idioma a la identitat pròpia o a la integració cultural, s'enuncia una veritat profunda. I això, que els nostres enemics han vist sempre molt clar, és una de les coses de les quals ara, molts de nosaltres, i malgrat tots els escarafalls que fem, sembla que no som prou conscients.

El contagi i la mandra poden ser més efectius per a la nostra desculturització que la imposició descarada d'una altra llengua o d'uns altres models d'organització, d'altra banda sempre presents.

En nom del respecte pels drets i les ignoràncies dels altres (i en això ens hem de mostrar exquisits), semblem disposats a relativitzar la pròpia essència cultural. En nom de la universalitat (que és una obligació indubtable i una mostra d'intel·ligència), donem per bo el provincianisme. Mantenir-nos ferms dins d'un equilibri com aquest serà una mostra de fortalesa, de la mateixa manera que caure en l'abandonisme —o en un suposat contrari fanatisme— ho seria de debilitat.

Entre els “traspassos” que hem d'aconseguir, el més important és el traspàs del dret a pensar. Però amb la condició que immediatament, nosaltres mateixos, el sapiguem transferir a tots els nostres ciutadans, pobles, institucions i agrupacions. Ajudant-los a desenvolupar-se, no imposant-los les normes (infal·libles) per fer-ho. No servirà de gaire espolsar-nos el centralisme dels altres, si nosaltres mateixos ens tornem centralistes i reglamentistes a casa nostra. Aquí hi ha matèria per començar a fer, els uns i els altres, molts exàmens de consciència.

Hem de recuperar l'orgull de ser “de poble”, que era un dels nostres trets característics, com a únic camí per arribar a ser allò que se n'ha dit “catalans universals”. Per salvar les fonts de la nostra creativitat. I això cada vegada és més urgent, perquè les coses també cada vegada van més de pressa.

Estem en un món dividit, que no ha sabut utilitzar els avenços tecnològics per organitzar-se amb mentalitat veritablement universalista, però on, en canvi, les multinacionals de l'economia i de la cultura arriben a tot arreu. I la seva millor qualitat no és precisament l'humanisme o el respecte pels valors individuals. Nous tipus de centralisme i de deshumanització amenacen d'envair-ho tot.

Els canvis són ràpids i imprevisibles, encara que, al mateix temps, comença a haver-hi una clara consciència mundial sobre aquests fets i aquests perills.

Nosaltres, aquest poble barrejat, mediterrani, pràctic, tradicionalment obert a totes les cultures, amb un cert sentit de l'humor i amb una forta dosi de malfiança en nosaltres mateixos (que és tant com dir en la naturalesa humana) hem de vetllar perquè no ens arrabassin mentrestant cap pretesa qualitat d'aquestes que sigui nostra, suposant que encara ho sigui.

Els pobles que aconsegueixin sobreviure als una mica bàrbars temps actuals viuran, esperem-ho, en un món que tindrà més respecte per l'ésser de cadascú, per la seva realització individual o comunitària.

Hem de salvaguardar tot el que prové del nostre passat, però, al mateix temps i sobretot, la capacitat de desenvolupar la nostra específica manera d'imaginar i d'organitzar-nos el futur. El dia que deixem de ser capaços de fer-ho haurem perdut alhora el tarannà, la llengua i la identitat. El nostre ésser.

Si no ho sabem veure així és que, com a poble, ja hem mort.

“Passi-ho bé”, que va dir en Llanas, abans d'expirar, donant-se les mans i acomiadant-se de si mateix.

¡Tot un tarannà!

Lluís Jordà