Catalans catalanistes

Molta gent del nostre país es pregunta avui què s'ha de fer per ser allò que en diríem “un bon català”.

Hi ha grups que no ho dubten. Els independentistes, per exemple, i, a l'extrem oposat, els que senten Catalunya simplement com una región española. Als uns i als altres no se'ls plantegen problemes d'ideari o de consciència.

Però hi ha una extensa zona intermèdia que deu estar patint. Són els “catalanistes”.

Definir el que és un catalanista no és ara gens fàcil i d'aquí sorgeixen els problemes. Si pensem que n'hi ha alguns que s'han arribat a tractar mútuament de feixistes i botiflers, veurem que les dificultats d'entesa deuen ser greus. Hem passat de l'època en què els ideals de redreçament nacional eren compartits de bon grat a un moment en què cadascú en reclama l'exclusiva i nega a l'adversari el més mínim grau de bona fe. Sentint els uns i els altres sembla que assistim a una pel·lícula de “bons” i “dolents”. Una pel·lícula dolenta.

Alguns, potser per intentar d'aclarir-s'hi, van afegint qualificatius al mot “catalanista”. I així tenim ara “catalanisme obert”, “catalanisme progressiu”, “catalanisme modern”...

Ja és trist que existeixi el mot “catalanista” per aplicar-lo a senyors que són catalans. Però és més greu encara que hi anem afegint aquests qualificatius. Per aquest camí es pot arribar a un grau de confusió absolutament demencial. Tothom creurà que diu el que creu que s'ha de dir. Ningú no entendrà res, però tots imaginaran que entenen quelcom. Serà un llenguatge carregat d'intencions, però ben poc apte per al diàleg i l'entesa. Els pobres catalans catalanistes sentiran que els augmenta la perplexitat. O es desentendran de tot.

La cosa hauria de ser més fàcil. Lluitem senzillament per obtenir la nostra llibertat al màxim nivell possible, amb el benentès que això no ha d'atemptar contra la llibertat de ningú.

Hem de creure que tots els qui vivim aquí mereixem que la màxima quantitat de coses es decideixin aquí. Per alguns potser només serà qüestió d'eficàcia i de solució de problemes materials. Aquests són els més desarrelats: nouvinguts o catalans antics, ells no en tenen cap culpa ni cap consciència. Per d'altres serà, a més a més, un problema d'identitat personal i cultural, que és una cosa més profunda i digna de respecte. Perquè el caràcter sagrat de la llibertat deriva de la seva definició última, segons la qual cada persona i cada poble té dret a ser l'amo de si mateix. Aquesta llibertat és l'únic camí per desenvolupar les pròpies capacitats i, en últim terme, esbrinar el que cadascú és.

Fins i tot per aconseguir la total integració humana, tant a nivell de les comunitats més petites com a nivell personal, és necessari partir del respecte a la personalitat de cadascú. Heus aquí una veritat que haurien de meditar tant els “espanyolistes” com els “catalanistes”.

Ara, el que és ben clar és que no n'hi ha prou que anem repetint com a beneits que “som una nació”. Els més tebis comencen a pensar que això potser és exagerat. D'altres, ni tan sols veuen clar el significat d'aquesta afirmació. I el que és segur és que no hi ha unanimitat sobre el seu abast pràctic. Segurament comença a ser incòmode per a molts. ¿Podríem dir que està passant de moda?

Això no hauria de succeir. El que era vàlid fa tan poc temps ha de continuar sent-ho ara. Els mots no poden haver perdut de cop el seu sentit; en tot cas, cal retrobar-lo.

Però, per altra banda, darrerament els uns i els altres ens hem tornat tan comprensius, responsables, raonables, col·laboracionistes... que hi ha el perill que oblidem les nostres fites com a poble, o que permetem que les oblidi el nostre poble.

Encara que potser no hi ha perill d'això. La mateixa història recent ens ho diu: Ara, de nou, una joventut està pujant. Una joventut que arribarà a la maduresa en un món que serà molt diferent de l'actual. Les idees, la tecnologia, les estructures socials... tot això canviarà, ja està canviant, molt ràpidament, i no ha parat de canviar en els últims cent, mil anys.

Però un fil conductor passa per sota de tots aquests canvis i manté unes identitats. Aquests joves seran els jutges del que nosaltres, potser ja massa cansats, madurs i assenyats, estem fent, i del que estem deixant de fer.

Lluís Jordà