Disset sostres

Els catalans estem molt preocupats. Sembla que vivim uns moments de gran confusió.

Acabada la Dictadura, es visqueren uns temps d'eufòria. Tots crèiem estar segurs del que es volia, i teníem la ferma esperança d'obtenir-ho. Els objectius eren clars, i a l'abast de tot el poble unit.

Ara la cosa ha canviat. Discutim molt —massa— entre nosaltres sobre coses que abans semblaven elementals i senzilles, i de fet hi ha molta gent confosa, desanimada, i fins i tot indiferent.

Les causes d'aquesta situació són diverses i variades. Avui, però, voldríem fixar-nos en una de les qüestions que es troba als orígens de moltes de les nostres perplexitats teòriques i pràctiques actuals: el tipus d'autonomia que hem obtingut.

Els pobles d'Espanya han patit, sempre, un centralisme aclaparador, i no tan sols polític i administratiu, sinó també econòmic i cultural.

Només dues “nacions històriques” escaparen relativament, i només en alguns aspectes, d'aquest centralisme. Foren capaces de crear una estructura econòmica pròpia, forta i diferenciada, i han mantingut una cultura i una manera d'ésser malgrat les continuades i intolerables pressions contràries que arribaren —i especialment s'hi referiren— a intentar que aquests pobles deixessin de parlar, i, per descomptat, d'escriure, en la seva pròpia llengua.

Aquest manteniment econòmic i cultural féu que aquests pobles no es dobleguessin mai del tot al dirigisme polític i, en aquest sentit, han constituït sempre un “problema” per a aquella mentalitat centralista i uniformitzadora. El poble català i el poble basc han resultat a més a més, és clar, especialment preocupants pel “mal exemple” que representen.

En venir la democràcia es volgueren matar dos ocells d'un tret: descentralitzar l'administració de l'Estat i alhora resoldre aquells “problemes” pendents. Però, sobretot, barrejant les dues coses, s'intentava treure verí al seu evident rerefons polític, enfront de les mentalitats més contràries i recalcitrants.

Així nasqué l'invent: l'Estat de les Autonomies. Als habitants d'unes regions descapitalitzades i desculturitzades des de feia segles per una política “de Cort”, se'ls prometé tot d'un plegat una espècie de “superdescentralització”.

A conseqüència d'això hi hagué estatut d'autonomia no tan sols on aquest era un clam popular, un fet de justícia que satisfeia anhels molt antics i arrelats, sinó també en altres zones, on els l'han anat col·locant com si fos —perdoneu— un supositori.

Dins l'Estat espanyol es troben, sens dubte, la nació catalana i la basca. Potser n'hi ha d'altres. Per exemple, la gallega o l'andalusa. No ho sabem. No podem saber-ho si ells mateixos no són capaços de dir-ho ben clar. Perquè el manteniment nacional és, també, un fet de voluntat. El pas del temps i de les circumstàncies poden dissoldre una identitat i una voluntat comunes i, de fet, té tendència a fer-ho. Des d'aquest punt de vista pot semblar un miracle que nosaltres “encara” tinguem esma per dir que “som una nació”.

Ara, el que és segur és que dins l'Estat espanyol no hi ha disset “nacions” ni “nacionalitats”. Ni la història, ni la geografia no donen per a tant. Ni tampoc, segurament, les possibilitats pràctiques d'una organització política coherent de nivell autonòmic.

La realitat de fons és que hem fet, o hem acceptat, un garbuix entre “regions” i “nacions”, descentralització i autonomia. ¡I pensar que n'hi ha que somnien de construir, a partir d'aquest esquema, un estat federal! Cal témer que l'actual organització “autonòmica” suposarà més aviat un pas enrere que no endavant cap aquella suposada “federació de...” ¿De què, exactament?

És clar que tothom té dret al mateix sostre. ¡No en caldria d'altre! Però, ¿quants sostres?

No és igual el sostre de la descentralització que el de la identitat nacional. ¿Oi que això sembla prou clar? Doncs, mireu, s'hauria de començar per aquí. Una altra vegada.

Lluís Jordà