Som una nació. I això, ¿per a què serveix?

Aquesta és ara, sens dubte, una pregunta convenient.

Després d'un temps d'anar tots per aquí repetint que som una nació (i fins i tot de sentir-ho dir benèvolament a alguna personalitat visitant), heus aquí que sembla que ha arribat el moment de plantejar-se en tot el seu abast el significat d'aquesta afirmació.

Ja se sap com es defineix una nació: com un poble que té una història i un àmbit geogràfic propis, una cultura, unes tradicions, tal vegada un tarannà, i, sovint, un idioma, que el diferencien dels seus veïns.

I per sobre de tot això, però com una conseqüència lògica, es dóna sempre com a tret fonamental la voluntat de ser una nació, que és tant com dir la voluntat de mantenir vives totes aquestes característiques pròpies i diferencials. “D'estimar-les”, utilitzant aquest mot en el doble sentit que té a la nostra parla: és a dir, de considerar-les valuoses, i de tenir-los amor.

En últim terme, aquesta voluntat ens remet al principi de la llibertat: tothom té dret a ésser tal com ell creu que és.

Ja sabem tots que hi ha gent que confon el concepte de nació amb el d'estat. Per desig d'esborrar fronteres o per simple ignorància, confonen un fet “natural”, resultat d'una llarga sedimentació d'història humana a través dels segles, amb un concepte polític, que pot ésser fruit de la guerra o d'algun tipus de pacte, de fets que tenen lloc en un moment donat d'aquesta història.

De vegades, les fronteres de les dues coses coincideixen. De vegades, no. És clar que, amb el temps, es dóna una tendència integradora de les nacions situades dins l'àmbit d'unes fronteres polítiques. Un país envaït, és segur que d'aquí a mil anys haurà perdut tota o gran part de la seva suposada personalitat. Mirant els mapes al llarg del món trobaríem mil exemples de mil pobles en tots els graus i circumstàncies d'aquest procés.

I és que, tornant al principi, el concepte de nació és molt clar, però les infinites realitats que hi poden haver sota d'aquest concepte són deliqüescents. Cada moment històric treballa a favor o en contra del manteniment nacional. Cada persona és un peó.

Nosaltres, segurament, i per posar l'exemple de dos esdeveniments històrics, no seríem pas exactament com som ara si Martí l'Humà no hagués mort sense descendència, o si el joc de la política europea no ens hagués deixat sols enfront de les tropes castellanes i franceses el 1714.

Però som també el fruit de moltes altres i més quotidianes circumstàncies econòmiques, polítiques i socials que han tingut lloc —que estan tenint lloc— dia a dia. Com tot organisme viu, un poble és una realitat que es va fent a cada moment, i mai no podrem saber com seríem si no fóssim exactament com som ara.

El que podrem fer sempre és mantenir aquella voluntat, si volem. I aquí és tal vegada on hi ha el perill més greu. Perquè aquelles circumstàncies socials, econòmiques i polítiques quotidianes, de preocupació diària, poden fer trontrollar allò que creiem més arrelat i perenne.

Els partits polítics tenen molts defectes, això tothom ho sap, i el principal és, naturalment, el “partidisme”. El que passa és que, per ara, és l'únic sistema que s'ha trobat per organitzar el funcionament de les democràcies, que són, per altra banda, l'única manera d'intentar endegar de forma mínimament racional la convivència i el govern dels pobles.

Però el “partidisme” resulta especialment perillós per a una petita nació que forma part d'un estat més gran, és a dir, per a nosaltres.

Ha passat ja l'esclat d'entusiasme dels primers mesos de la democràcia, quan els polítics catalans anaven plegats, arrossegant tot el poble al seu darrere.

Ara, posem per cas, és fàcil sentir parlar socialistes absolutament convençuts que els de Convergència sont gent dolenta, i convergents que creuen fermament que els socialistes són el dimoni. I els uns i els altres donen dades i fets per donar suport a les seves opinions i al seu enuig. Fa riure que els socialistes diguin que la Generalitat només és preocupa de “fer coses” de cara a un efectisme fàcil, però sense un pla general i coordinat, i que els convergents acusin més o menys del mateix els socialistes pel que fa als grans ajuntaments que governen.

Ja sabem que han de dir coses així, però resulta més gratificador (i segurament fa més bé als uns i als altres davant de l'opinió pública) llegir que han arribat a un acord per fer conjuntament tal cosa o tal altra, per portar a bon terme determinada empresa.

Si no ho fan així, hi ha el perill que tots plegats es desacreditin una mica (els “polítics”, com a “classe”, tenen mala imatge arreu del món), i, en el cas nostre, que facin oblidar aquella suposada voluntat nacional comuna.

Catalunya necessita els Socialistes de Catalunya, Convergència i Unió, el PSUC, l'Esquerra Republicana i, per descomptat, tots els “extraparlamentaris” que s'esforcen per ser parlamentaris. En una democràcia, el paper de cada partit consisteix a representar corrents d'opinió i, cadascun, naturalment, ha de “tirar per la seva banda” dintre d'unes regles de joc que porten a un tipus d'equilibri final i alternatiu.

Però a casa nostra, un partidisme massa curt de vista, mútuament exacerbat, ens pot portar, de fet ens hi porta, a oblidar aquella voluntat nacional. De mica en mica.

Mentrestant, a tots ens agafa un “atac de responsabilitat” per ajudar a la “governabilitat” de l'Estat, la qual cosa al capdavall es pot traduir en una ajuda a governs centralistes. I així tenim ara els “nacionalistes” catalans intentant pactes amb forces sòcio-polítiques de la resta de l'Estat que potser ni tan sols existeixen, o els socialistes catalans fent equilibris entre dos tipus de fidelitat que acabaran tornant-los absolutament esquizofrènics.

Segurament els uns i els altres han de fer una cosa semblant a això que fan i ajudar, des de la seva perspectiva, aquest Estat espanyol. És una barca en la qual tots anem embarcats i per cert, i per moltes circumstàncies, sempre tremolant. I estan en el seu paper donant suport a les tendències que ideològicament els són més afins.

Però també hem de pensar que, com a nació, no ens donaran res si no ens unim per exigir-ho. És un tema en el qual ells —fins i tot sense voler-ho— sí que estaran sempre units. Tots. Per pròpia convicció i, diguem-ne, per egoisme. No són tramposos, però si badem ens faran trampes. Ens convertiran, d'allò més convençuts, en una comunidad autónoma. Segurament no entenen gaire que siguem tan pesats amb això de “som una nació”, tan emprenyadors amb la mania de parlar en català, tan rancorosos intentant ressuscitar iniciatives que anteriorment se'ns han negat. Ens veuen egoistes, a nosaltres. I antipàtics.

No oblidem tampoc que, per altra banda, ells també tenen la necessitat, tant els de dretes com els d'esquerres, de demostrar que són més “nacionalistes” que ningú. Nacionalistes espanyols, és clar.

Així que, partint de la base —sempre— que anem de bona fe tant ells com nosaltres, i tant els nostres partits de dretes com els nostres partits d'esquerres, hem de lluitar junts per defensar la nostra llibertat, és a dir, la nostra manera de fer les coses.

Aquest dret, no ho oblidem, és un dret humà que està per sobre de tots els drets, i que hauria d'ésser irrenunciable. És quelcom que permet un aprofundiment tan il.limitat com el concepte de democràcia, que al cap i a la fi és un dels seus derivats.

O creiem això, o, si us plau, no anem més per aquí dient que som una nació, perquè és possible que correm el risc que aquest mot se'ns quedi als llavis sense contingut, només utilitzable com a bandera ocasional. Desvalorat.

Som una nació. I això, ¿per a què serveix? La resposta és ben senzilla. Per ésser nosaltres mateixos.

Així que el primer que cal és, possiblement, preguntar-nos què som i com som. Exactament, què volem i com volem fer-ho.

Heus aquí unes qüestions força interessants i que ens poden donar, individualment i com a poble, llarg motiu de reflexió.

Lluís Jordà Lapuyade