¡Quina desgràcia!

L'anàlisi última dels darrers resultats electorals al conjunt de l'Estat espanyol crec que no pot conduir a cap altra conclusió que aquesta. I això, encara que l'esmentada anàlisi sigui feta per un socialista. O més encara la fa un socialista.

La situació en què ha quedat el mapa polític ultrapassa una primera consideració sobre guanyadors i perdedors. És ben cert que al partit socialista li han deixat el país com un Sant Llàtzer, econòmicament parlant. En part, per circumstàncies de crisi mundial. I, en part, per la mateixa gestió (o manca de gestió) franquista i postfranquista. El fet és que la situació econòmica és delicada i difícil.

Però més delicada i difícil és encara la situació política de fons, que és de la que ara volem parlar. No ens referim pas a Catalunya (o al País Basc), que són evidentment mons a part, tal com els resultats electorals demostren. Parlem de la resta de l'Estat, on ha desaparegut qualsevol opció de centre o de dreta més o menys moderada.

Quan s'inicià la “transició”, es perfilaren partits del tipus democràcia cristiana, de Ruiz Giménez, posem per cas, que podien recollir les tendències de gran part del poble espanyol. Aquests possibles partits, però, no van poder reeixir, ofegats per un format per gent connectada amb el règim anterior des de diversos punts de vista, molta cobrant del govern: funcionaris, ex-ministres i altres càrrecs. Tots ells van donar lloc a aquest conglomerat circumstancial que era UCD i que amb una imatge de centre-dreta va aconseguir les anteriors majories.

En ensorrar-se la UCD, no ha quedat res. O, més ben dit, ha quedat un home –no un partit: en Fraga– que també formava part d'aquells que procedien de l'aparell estatal anterior, però que, malgrat els seus intents, no havia pogut col·locar-se, potser perquè presentava una imatge, diguem-ne, més bèstia. Aquest home és el que resta de tot allò que era, o hauria pogut ser, la dreta del país, amb la particularitat que ha resultat extraordinàriament enfortit. I, objectivament parlant, el que ara cal plantejar-se és si, a pesar d'aquest enfortiment, pot considerar-se com una real “alternativa de poder”. És a dir, si té possibilitats de ser algun dia, per mitjà de resultats electorals (i necessàriament per transvasament de vots de gent que acaba de votar socialista), president d'un govern espanyol.

Tal com jo ho veig, el problema més greu que té ara plantejat el país no és el bipartidisme, sinó més aviat el “monopartidisme” o, si ho voleu més clar, el perill que la dreta, i en general les opcions no socialistes, no vegin cap possibilitat d'accedir al poder en molts anys per un sistema democràtic. I això seria dolent per a tothom. I perillós.

Si jo fos Felipe González subvencionaria una espècie de democràcia cristiana o alguna mena de partit liberal moderat que, democràticament parlant, em pogués fer la punyeta, i que algun dia em pogués rellevar.

A més, si fos socialista català, i això crec que ells ho deuen tenir molt clar, defensaria aferrissadament les meves sigles del PSC, procurant que aquestes lletres fossin alguna cosa més que un afegitó “territorial” a les sigles del PSOE. Entenc que això és molt important si volen defensar la personalitat i els interessos de la nostra petita nació (“la meva covarda, vella, tan salvatge terra...”) però, també, si desitgen enfortir l'opció socialista catalana de cara al futur.

Esperem que puguin fer-ho, en bé de tots.

Lluís Jordà Lapuyade